Una exploració desmesurada entre la boira existencial a través de l’altre. Un embolic d’ulls conills descosits sobre el fang. I de la muntanya impassible, el gel que es fragmenta i davalla abans de ser l’aigua del riu que flueix simplement i sense pretensions: “No tenir rumb et porta a lloc”, diu la fluvial Laia Noguera, autora viatgera d’un Amor total monumental, bacanal de poemes dispersos que xoquen i s’increpen dolçament esmolats, contradiccions amb potes sense fronteres condemnades a discórrer fins al mar de la ¿veritat?, que és “l’essència de tot i tot és un gest que s’esvaeix”.